40 anys de la Constitució Espanyola
EIXOS CENTRALS: La constitució està en crisi perquè després de 40 anys ha quedat antiquada i no dóna resposta a la realitat actual del país; les forces progressistes i transformadores tenim una proposta de país que inclou un nou pacte constitucional; el nostre projecte de país és amb i per a la majoria social d’aquest país, que és diversa però que té uns interessos compartits; el nou pacte constitucional que proposem s’assenta en el reforç de la democràcia, en l’ampliació de drets, en la salvaguarda dels serveis públics, en el benestar social i en la construcció col·lectiva federal des de la realitat plural i diversa de les nacionalitats i territoris.
Discurs central
De forma recurrent centrem el debat en els errors i encerts del passat, concretament, en el procés d’elaboració i aprovació de la Constitució Espanyola a través del paper que va jugar el PCE i Carrillo en la Transició. Aquest debat s’arrossega des de fa anys en un estira i arronsa constant, amb arguments a favor i en contra, amb tesi i antítesi que es disputen fins a aconseguir una síntesi. Una síntesi que, des del mateix moment que es plasma en un document, comença a revisar-se de nou.
Com sempre, l’esquerra no pot rebutjar cap debat de pla, no cap en la nostra idiosincràsia i impedeix la sana reflexió col·lectiva. No obstant això, el debat sobre la Constitució des d’un punt de vista històric, és un element que ha acabat aombrant la nostra anàlisi i proposta actual. És per això que entenem la importància de situar el debat històric de la Transició i la Constitució en un espai intern i aprofitar aquest moment per eixir a l’ofensiva en un plantejament integral de la situació de la Constitució Espanyola i la proposta que l’esquerra transformadora aporta.
Eixir a l’ofensiva significa elaborar en positiu un relat que explique la situació actual i –en concret– l’estat de la Constitució Espanyola, alhora que tindre una proposta constructiva de quina Constitució volem per al futur del nostre país.
Anàlisi
Des d’EUPV i IU afirmem que la Constitució Espanyola està en crisi perquè en el dia a dia som capaços d’observar el seu esgotament. Però, què significa que la CE estiga esgotada? Es tracta d’una qüestió quantitativa –durada, forma, grandària- o qualitativa –significat, fons, al·lusió?
Entenem que està esgotada mentre que és incapaç de donar solucions als reptes, conflictes i realitats que es donen a l’actual moment de la política espanyola. Això s’explica més enllà de les circumstàncies polítiques actuals i té més que veure amb la disparitat de contextos. Mentre la Constitució de 1978 responia a un moment polític concret amb unes particularitats i necessitats específiques; el radical canvi tant de la societat com l’avanç de la política i la composició de l’Estat Espanyol ha produït l’envelliment d’una norma que, en qualsevol cas, estava pensada per a un altre escenari i realitat.
El propi desenvolupament de les societats (tant polític, com econòmic, com identitari) comporten una actualització de les seues normes de convivència i estructuració que en múltiples països s’ha vingut donant, però que en el cas espanyol no ha succeït.
Quan diem que la Constitució Espanyola està en crisi el que fem és constatar la impossibilitat que té per donar solució a problemes concrets que sorgeixen i també als canvis estructurals que s’han produït en els 40 anys de la seua existència. Si bé el procés català és possiblement l’element que més clarament ho demostra, també hi ha altres importants que produeixen una gran distorsió entre la realitat social i política i la Constitució: el sistema electoral, la desprotecció de drets (des dels quals no es contemplaven en 1978 fins als què es van incloure sense ser d’especial protecció, com l’habitatge), la monarquia o el blindatge militar de la composició territorial.
Alguns dels dèficits de la Constitució respecte als seus elements es donen o bé per la inexistència dels mateixos o bé perquè s’han quedat antiquats. Qüestions centrals com el feminisme o l’ecologisme no són recollides més enllà de la formalitat de la tradició liberal, que no contempla la dimensió política profunda d’ambdues realitats. Però també la divisió territorial administrativa i política es basa al principi d’acumulació del poder central que no respon a la realitat i que marca límits estrets que ja manquen de sentit, tant a nivell autonòmic (que es tracta més recurrentment) com a nivell municipal (la CE s’assenta en una profunda desconfiança cap a l’administració municipal, que en 1978 era de naturalesa més caciquil que política).
Finalment, el fet que la Constitució Espanyola només haja estat modificada en dues ocasions per complaure els designis de la Unió Europea, és també una constatació del seu esgotament i contradicció. Que només siguen les élites les qui accedeixen al contingut de la pròpia norma constata que aquesta està basada en una concepció elitista de la mateixa que no respon a la profunda consciència democràtica que té la societat.
Proposta
Davant aquesta situació el repte que tenen les forces progressistes i transformadores és projectar una proposta amb l’objectiu que siga entesa i compartida per la majoria social d’aquest país, per les treballadores i treballadors en la seua diversitat i pluralitat, però a les quals unir a través d’un projecte de futur on totes elles càpiguen. També una proposta que partisca de la realitat nacional del país perquè siga des d’aquesta condició des d’on es construisca el nou pacte. Fer valer que Espanya només s’explica des de la suma de les seues parts, que són prèvies i que tenen una identitat pròpia; nacionalitats que han aportat a la construcció del país al llarg del temps i que des del poder centralista no s’ha respectat la seua existència, les seues realitats i la seua legítima capacitat de prendre decisions per si mateixes.
Per això, d’entrada, el nou pacte constitucional ha d’assentar-se des d’una dualitat del procés constituent que emana de les gents i dels pobles. Per això, proposem que la Constitució Espanyola del futur nasca des de les dues sobiranies, nacional i popular, que existeixen a Espanya i sense les quals no pot entendre’s el país.
A més la nostra proposta passa sens dubte per una defensa central de la democràcia i els drets i llibertats. La democràcia com a element central és la proposta a través de la qual vehicular l’apoderament de les classes populars contra unes élites que governen sota la seua pròpia voluntat; és la forma de autogovernar-se i decidir. Però evidentment la democràcia ha d’actualitzar-se i superar la seua clàssica visió exclusivament procedimental i estrictament limitada. En EUPV volem una democràcia que nasca des de la gent i no una concessió que atorguen les élits.
D’altra banda els drets i llibertats han d’ampliar-se i blindar-se de forma categòrica. L’època de l’estat modern basat en unes poques llibertats civils és un passat excessivament restrictiu en relació a la realitat actual. L’ampliació de drets és una prioritat de la nostra proposta política, una ampliació que no només incloga quantitativament uns nous, sinó que reben l’estatus i la importància de la resta de drets fonamentals. Si bé fins ara molts d’ells han estat simples “principis rectors” i fins i tot “drets secundaris socials”, el nou pacte constitucional requereix que tinguen la categoria central que mereixen.
Finalment el nou pacte constitucional que proposem ha d’apostar decididament per la introducció de dos elements: els instruments que garantisquen el seu contingut i els instruments que impedisquen la seua vulneració. El primer d’ells són, sens dubte, els serveis públics. L’única forma de garantir la consecució de drets és través dels serveis públics, que són els únics capaços de recollir la dimensió social i humana dels mateixos. Perquè contra el mercat que és un instrument que respon a l’obtenció de beneficis econòmics sense cap entrebanc, el sistema públic té com a objectiu l’aplicació dels drets substantius sense més.
Però també hem de dotar-nos d’instruments que impedisquen l’atropellament dels drets o els atacs als serveis públics que els garanteixen. El nou pacte constitucional haurà d’incorporar límits a les élites i als poderosos, així com a qualsevol o qualsevol que vulgui limitar o coartar els interessos generals de la gent i dels pobles. Ni les oligarquies espanyoles ni les ingerències exteriors poden tenir cabuda. El futur del país ha de dependre del que les seues gents i els seus pobles decidisquen autònomament i lliurement.
Però tot procés constituent necessita un ancoratge històric que done sentit a la resta i per al nostre cas, aquest Moment és el 15-M a causa del seu impacte social i sobre l’imaginari col·lectiu. També perquè des de les places va sorgir un programa que, en el fons, recollia tots els elements que des de l’esquerra transformadora hem defensat: participació, drets socials, serveis públics, límits a les oligarquies… Recollir tot allò, tota aquesta experiència i el seu suport social, és el millor punt d’arrencada per al projecte de futur que tenim.
