L’Institut d’Estudis Polítics presenta a València el llibre de Jose Antonio Martín Pallín “LOS DERECHOS DE LA TIERRA”

L’acte, que tindrà lloc el pròxim dilluns 9 de maig a les 19h en el Col·legi Major Doctor Peset, podrà seguir-se també per ‘streaming’ a través de YouTube.

L’Institut d’Estudis Polítics organitza un acte sobre la necessària protecció del medi ambient que exigeix la depredació al fet que està sotmès per l’actual model productiu. L’acte comptarà amb la participació del magistrat emèrit del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, i en el mateix es presentarà el seu últim llibre ‘Els drets de la terra’.
L’obra, amb pròleg de l’antropòloga, enginyera, professora i activista ecofeminista Yayo Herrero, planteja una qüestió crucial, especialment rellevant atenent el context de crisi climàtica actual: pot el dret proporcionar instruments per a ordenar i controlar l’espoli de recursos? En aquest sentit, Martín Pallín proposa un esborrany d’una “Constitució per a la Terra”, després d’estudiar, recopilar i observar tots els avanços que ja s’han fet per a aconseguir aquesta fita. En definitiva, l’obra cavil·la sobre els assoliments i els límits del planeta.

L’acte, en el seu format presencial, tindrà lloc dilluns que ve 9 de maig, a les 19h, en el Col·legi Major Doctor Peset (Pl. Forn de Sant Nicolau, 4, València). Requereix d’inscripció prèvia. A més, podrà seguir-se per ‘streaming’ a través del següent enllaç:


Més informació sobre l’acte:

És possible un model econòmic i un progrés ecològicament sostenible, i que tinga per
punt de partida i finalitat el benestar de les generacions presents i futures? No sols és possible (tècnicament); sinó que avui és ja una imperiosa necessitat. Però, lamentablement, un canvi en el model productiu i civilitzatori no és només una qüestió de mitjans, sinó de fins. I, com afecta l’economia de cada país del món, està subjecte a un debat polític candent. Les grans potències contaminants, igual que els
petits països amb esperances de “desenvolupament”, es neguen a posar fre a la seua depredació mediambiental, deixant per a “més endavant”, a “uns altres”, o bé a un cada vegada més improbable “salvavides tecnològic”, la solució a l’efecte de la nostra creixent irresponsabilitat col·lectiva.

Mentrestant, a cop de tragèdies (pandèmies, abocaments tòxics, incendis, inundacions, sequeres, guerres, destrucció, genocidis o ecocidis), el dret avança lentament, a base de declaracions institucionals, constitucionals o tipificacions penals de delictes mediambientals que, si bé són difícilment executables, almenys obren el camí a la demanda per les conseqüències dels danys causats i la seua reparació, així com a la gradual consideració del medi ambient, animals i plantes, com a titulars de dret (i al fet que –pel seu caràcter de ben comú global- el seu defensa i la demanda puguen ser exercitades per qualsevol ciutadà del món, independentment del lloc de residència o d’on el mal s’haja produït).

No obstant això, les declaracions són declaracions, les constitucions queden en lletra morta sense l’articulació normativa que les desenvolupi i els instruments polítics que els donen compliment, i el dret penal sempre arriba tard. I, quan arriba, a penes aconsegueix als comandaments intermedis de l’administració o de les grans corporacions; però mai als seus dirigents, directius o propietaris, moltes vegades les veritables responsables del crim.

Referent a això, la Constitució de Bolívia és, sens dubte, la més avançada, tractant aspectes tan nous com la sobirania alimentària, la biodiversitat, l’equilibri ecològic, els recursos naturals, la conservació del sòl, la prohibició d’armes químiques, les energies alternatives, el delicte ambiental; o la prohibició de privatitzar els hidrocarburs o sotmetr al mercat de valors els recursos naturals. Una gosadia intel·lectual i política que Bolívia va pagar amb un cop d’estat, el ‘lawfare’ i l’eliminació política dels seus promotors.

Segurament, en un món en el qual preval el benefici immediat sobre qualsevol altra consideració, potser era la resposta esperable. Però Bolívia no és l’única: en la mateixa línia va la Carta Magna de Bhutan, i moltes altres constitucions (argentina, Cuba, Egipte, Noruega, etc.) ja incorporen el reconeixement als drets de les generacions esdevenidores.

Al nostre país, l’art. 45 de la Constitució Espanyola proclama el dret de totes a gaudir del medi ambient adequat (i el deure de conservar-lo) així com –a aquest fi- la utilització racional dels recursos naturals. Però la jurisprudència ha considerat que no es tractava d’un mandat amb rang de dret fonamental, per la qual cosa no es permet exigir el seu compliment exercitant drets subjectius per les persones. Si aquesta interpretació jurisdiccional anés correcta, seria clar que la nostra Constitució preval la lliure empresa i el benefici individual sobre el medi ambient i sobre els drets a una vida bona del conjunt de la ciutadania. I si aquest fos el cas, la Constitució hauria de ser reformada immediatament per a blindar el dret al medi ambient com un dret fonamental, garant i suport de la resta de drets fonamentals de les persones.

Però, a més, el planeta és només un i finit, i el seu mal o salut i les seves repercussions no poden ser parcel·lats. Pel que el dret a una bona vida en un medi ambient saludable no pot aconseguir-se unilateralment, sense un compromís global, sense una Constitució de la Terra (i uns mecanismes judicials i punitius, universals i democràtics) que permeta exercitar els drets a qualsevol ésser humà en qualsevol punt del globus, i els valors solidaris del qual i ecològics siguin compartits per una gran majoria de la humanitat. La seua presa de consciència, la presa de consciència de la mobilització al fet que obliga, és el propòsit d’aquest llibre.

Institut d’Estudis Polítics, 2022

Show More

Related Articles

Back to top button