Fa uns dies escoltava parlar sobre els polítics a un grup de xiquets i xiquetes que no tindrien més de deu anys, i els equiparaven a persones que robaven; eixa era la seua anàlisi.

Malgrat que no va ser una sorpresa topar-me amb la imatge general que es té de les persones que ocupen un càrrec públic, sí que em va preocupar la generalització en negatiu que se’n fa des d’una edat tan primerenca. De menuda, la visió que jo tenia era precisament la contrària: veia els forts valors i els principis que tenia el meu pare i considerava que era un exemple a seguir. El meu pare va ser regidor en les primeres eleccions democràtiques, sent encara molt jove, i els ideals de construir una societat més justa i més igualitària eren el pa de cada dia. Tendim a seguir els passos de les persones que admirem quan som menuts; de fet, algunes dels meus companys i companyes són, elles mateixes, descendents de persones que, igual que el meu pare, actuaven amb una increïble honestedat i que van dedicar tot el seu temps a lluitar pels nostres drets.

Amb açò vull remarcar un fet que m’inquieta, i és que si fins i tot entre els més menuts existeix la convicció que les persones que ocupen càrrecs públics ho fan amb fins no massa honestos, quins d’ells s’acostaran a un partit polític? És evident que la proporció de gent honesta es pot veure considerablement reduïda. L’honradesa és una qualitat fonamental en totes les esferes de la societat, però en la gestió pública és imprescindible, i en una societat tan individualista, malauradament, està en desús.

D’altra banda, crec que és injusta la generalització que es fa sobre els polítics, en considerar-los “tots iguals”. És real, i n’hi ha prou amb llegir el periòdic cada dia, que hi ha un percentatge d’ells que ha accedit a la política per enriquir-se, i després estan aquells que consideren el càrrec públic com una fi en si mateix. Tots dos perfils suposen un problema per fer que les institucions siguen instruments que servisquen per millorar les condicions de vida de la ciutadania: els primers perquè el seu quefer polític es redueix a prendre decisions que, en l’immediat o en el futur, els reportin guanys econòmics, i els segons perquè es deixaran portar per la burocràcia i la comoditat.

Voler canviar les coses significa molt de treball, molta baralla i molta energia consumida: si estàs en l’oposició, fer una fiscalització exhaustiva suposa gairebé un treball de detectiu, per no parlar dels enfrontaments diaris; mentre que si estàs al govern, pretendre modificar els mecanismes de sempre significa lliurar una batalla diària, i no tothom està disposat a fer-ho.

Al llarg dels anys he vist persones que s’omplien la boca parlant d’horitzontalitat, de la presa col·lectiva de les decisions, de la “casta política” sense fer distincions i de moltes altres consignes; i després obtindre la seua acta de càrrec públic i convertir-se ràpidament en una peça més de l’engranatge. Això és el que jo nomene “el virus de la moqueta”, que consisteix a oblidar-se del que és col·lectiu només prendre possessió, perquè “l’acta és seua” i els diners que perceben, també.

La nostra democràcia és molt jove, no és equiparable a la majoria de països d’Europa i és molt perillós que existisca una visió tan negativa del seu funcionament. És necessària la dignificació de la política, és imprescindible que l’electorat i els càrrecs públics entenguen que aquests són servidors de l’interès general i per això és precís un canvi de valors i de principis que han d’inculcar-se des de l‘inici, per a què quan els més menuts equiparen als polítics amb lladres, més d’un conteste que els lladres són lladres que roben allà on se’ls permet.
Rosa Pérez Garijo és diputada-portaveu d’Esquerra Unida en la Diputació de València, on ocupa el càrrec de Vicepresidenta 4a i té la delegació d’Inclusió Social, Teatres i Memòria Històrica.