De persones i política

Sandra Obiol, regidora de Guanyar Alcoi

Allò personal és polític. L’eslògan bàsic del feminisme des dels 70. Un element fonamental en la tasca de desvetllament dels subtils fils que dibuixen la nostra realitat i que relega a una posició subalterna a les dones (els seus interessos, cossos, desitjos, dolors). I sota aquesta consigna es comença a posar llum a les relacions amoroses, familiars, sexuals, a la llar… perquè allò que passava -i passa- a les dones no és una mera qüestió individual (i per tant personal) sinó que ho experimentaven totes les dones, tot i les diferències, i per això s’havia de convertir en polític. Per a transformar-ho. I així van proliferar els grups d’autoconsciència de les dones, per a parlar del que els passava i que si passava a tantes dones, tant diferents entre si, era perquè no era cosa seua sinó del sistema.

I no és una qüestió només de les dones. Passa amb les persones racialitzades. Passa amb les persones que són desnonades perquè van signar contractes amb bancs i ho van perdre tot. Passa amb no trobar faena. Passa quan vas al banc i no hi ha manera d’entendre el caixer. Perquè darrere d’eixes situacions, que experimentem a títol personal, està el sistema que exclou o menysté a determinats col·lectius. No és responsabilitat individual, és desigualtat.

I d’aquesta manera hem d’entendre les decisions polítiques, també en la política municipal. Sí importa la posició de gènere, de classe, d’origen que ocupen aquells que governen. Importa molt. Els que tenen el poder hàbilment amaguen aquestes posicions, bé treient importància o bé mostrant el seu dolor personal quan són assenyalades. Com no ho van a fer si els beneficia.

Un cas molt recent ha estat l’enèsim entrebanc per a que més de 400 joves de l’Andreu Sempere tinguen el centre educatiu que es mereixen. I per a que es puguen dur endavant idees i projectes que ens porten a la ciutat de la mà dels seus joves a nivells alts d’excel·lència. Com és possible que des de 1999 reclamen unes reformes que avui, 23 anys després, encara no han arribat? Les raons concretes seran moltes i diverses, segur: la comunitat educativa no ha sigut prou insistent, no es va encertar amb els projectes d’obres, la crisi econòmica i política del 2008 o la de les matèries primeres actual. Però tot això ve a reflectir una cosa que a Alcoi és més que evident: l’educació pública per als nostres governants és secundària. No estic parlant d’eixa imatge pueril en la que els nostres governants són el “malo” de pel·lícula, maquinant per a fer el mal. Estic parlant de que simplement no es prenen accions que canvien la inèrcia que a aquest poble existeix per a que l’escola pública siga totalment marginal, tot i que és un garant essencial per a que totes i tots tinguem opcions semblants de gaudir d’una bona vida. I en això no és una qüestió ni secundària ni personal que els nostres regidors (també alcaldes!) siguen treballadors de l’escola privada. No debades hem vist com es tancaven escoles públiques amb un alcalde mestre de la concertada. O bé manifestacions en contra de les mesures de Marzà en pro de l’escola pública amb l’assistència del regidor d’educació.

En conclusió, sí allò personal és polític. Perquè no fer visible les posicions que ocupem al món condiciona el que fem i el que patim. Que no ens enganyen amb l’argument de que es tracta d’un fet personal bé per a castigar-nos, bé per a deslliurar-se de l’assenyalament dels seus fets. Perquè no desvetllar aquestes posicions suposa enfortir el seu poder i deixar-nos més desprotegits davant del seu exercici. 

Show More

Related Articles

Back to top button